Archivo del July, 2012

Joves esperances

Ahir al vespre ens van cridar un moment, amb una proposta inesperada. L’endemà vindrien uns alumnes d’una escola de la ciutat a fer una jornada ‘espiritual’, i ens van demanar si voldríem fer una pregària en català, i cantada! El Bernat ja va dubtar això de cantar. Jo ho hauria d’haver fet, però que els parléssim català era l’important, fos cantat, en prosa, amb accent tancat o mallorquí.
El fet és que avui, mentre dinàvem una sopa i tallarines estil bolivià, ens han cridat.  Estaven tots a l’aula, discutint un sermó que la ‘Hermana’ Laura, monja dels Estats Units, havia llegit. Nosaltres ens havíem d’apuntar a la discussió de si “Es posible la civilización?” que va plantejar la ‘Hermana’. És possible la civilització? Em va semblar una pregunta inadequada, que portava una actitud derrotista ja abans de respondre.
És possible la civilització? Clar, si vens dels Estats Units, potser Bolívia et sembla una selva. Però per això estem tots aquí i per això nens com aquests fan tants esforços per educar-se, per continuar construint la civilització del seu país, de la seva ciutat i de la seva comunitat.
Però les joves esperances eren cada cop més grans
Qui eren aquells joves? La majoria tenien 14-15 anys, però per a molts eren les esperances del país. Fe y Alegria els havia agafat d’entre els més intel·ligents i/o necessitats per a ser líders. I, així com sona, els estaven preparant per ser “Líderes de la comunidad”. Això és nens i nenes que havien d’acabar representant i tirant endavant la seva comunitat, juntament amb els seus pares i un professor. Quanta responsabilitat! Això si, realment preparats, espavilats i intel·ligents. El Bernat diu que ha quedat molt sorprès per la seva gran capacitat intel·lectual. És cert. I a mi m’ha sorprès molt que, tenint nens així, el país no vagi millor. Potser és que ara comencen a venir aquestes generacions, o potser és (i molt possiblement) que ells han tingut la sort d’estudiar, i amb bones oportunitats, però que siguin una minoria.
Ens ho han regalat els nens. Molt cert! Entre d'altres, per això som aquí.

Ens ho han regalat els nens. Molt cert! Entre d'altres, per això som aquí.

La pregària
Hem assistit tots, després, a una xerrada sobre la violència sexual a les dones i sobretot, nenes. Aquest tema, si a casa és greu, aquí és habitual, preocupant. I ho volien fer entendre als nens.
Després, hem anat a la capella a fer unes pregàries. I la professora ens ha convidat a explicar què era el català. Hem explicat que d’allà on som i d’on és el Barça, de Barcelona, és un lloc anomenat Catalunya. I que s’hi parla català, el nostre idioma. “Que lo hablen un poco” han dit… I no sabíem què dir en català. Però, davant la passió que tenen pel Barça, els he dit que diria l’himne, sense cantar-lo. I així, ha estat i els ha fet gràcia!
Tots preparats per començar a cantar, també en català!

Tots preparats per començar a cantar, també en català!

Després hem fet les pregàries i cantates. La nostra, en català, ha sonat prou bé, però el Bernat es parteix de com deien les ‘r’ finals de paraules com ‘Senyor’. Bonic que tots cantessin en català, i sobretot quan tots també tenen les seves llengües pròpies com el Quechua i l’Aymara. Després, un company nostre d’oficina va llegir un passatge de la bíblia en Quechua… Molt diferent!
Quan ja havíem tornat a treballar, ens van venir a buscar uns nens i nenes. Ens venien a convidar al dia de la seva escola pel diumenge 22. Molt macos, educats i alegres! I deien que els encanta la sèrie ‘Aída’! I per a un, el seu personatge preferit és ‘el Luisma’. I l’he imitat, amb allò de “ya estamos, el Luisma es tonto”. També els ha fet molta gràcia.
La nota que ens han fet els nens per tal que sabem  arribar a la seva escola i celebrar el seu dia!

La nota que ens han fet els nens per tal que sabem arribar a la seva escola i celebrar el seu dia!

Així doncs, els tornem a veure aviat! Joves esperances, ha estat bé veure per a qui i què treballem a l’hora de la veritat.

Joan Grau & Bernat Corbera – Fe y Alegría – Bolívia.

Uncategorized | Leave a comment Permalink

Einstein was a refugee

A bundle of belongings isn’t the only thing a refugee brings to his new country. Einstein was a refugee.”

Si jo fos un refugiat que busca assistència a l’ACAI, agència implementadora d’ACNUR (UNHCR) a Costa Rica, aquestes serien unes de les primeres paraules amb les que em trobaria. Un missatge clar, amb l’ intenció de donar-me esperança. La necessito. He deixat el meu lloc en el món, la meva família, tot el que sóc; per temor de perdre l’únic que em queda, la meva vida.

ACAI Costa Rica (UNHCR)

Avui hem començat les atencions, el primer contacte amb aquells que busquen protecció. L’impacte inicial és dur. Tu en una posició tant privilegiada i ells sense res. Les atencions són molt variades, declaracions jurades, primeres entrades, unificacions familiars,…

L’Estíbaliz i la Natalia són les advocades que s’encarreguen de l’àrea legal, i les que intenten extendre al màxim el principi induvio pro sol·licitant per tal de donar la màxima protecció a tot aquell a qui la sol·licita. Per poder fer entendre als sol·licitant el que implica ser un refugiat, l’Estíbaliz ho explica com la “cobija” que protegeix al refugiat del temor fundat que l’ha fet marxar del seu país d’origen. Aquesta “cobija” pot arribar a ser tant resistent que de fet pot arribar a cobrir als seus familiars gràcies al principi d’unificació familiar. El dret internacional dels refugiats és aquesta “cobija”, i nosaltres des de l’ ACAI intentem que aquesta sigui facilitada a aquells que la necessiten.

Júlia Mora & Edgar Guixà – ACAI (UNHCR) – Costa Rica

Uncategorized | Leave a comment Permalink

Primer dia… de feina, de descoberta i de turisme

Fent feina…

Quin dia! Ja són les 10 de la nit i estem morts de son! Però no és ben bé pel ‘jet lag’. Ens hem llevat a les 7 del matí per preparar-nos pel primer dia de feina. A les 8:30 es comença a treballar a Fe y Alegria. Ens havien dit que a les 8 tindríem l’esmorzar, però la cuinera (una dona totalment típica boliviana, amb les seves faldilles abombades i les seves dues trenes de cabells molt gruixuts i foscos) ens ha fet saber que no el tenia encara. Ara bé, ha resultat ser un pa amb mantega i melmelada boníssim, amb un cafè deliciós com mai. Així que l’espera ha valgut la pena!


El millor esmorzar!
Després ens han rebut tots els de l’oficina de Fe y Alegria, ja que la dona que ens tutela, la Silvana, no hi era encara. Coneixíem el German, el xofer que ens va venir a buscar a l’aeroport. I després han anat arribant dones, de cuyos nombres ya no puedo acordarme… Però totes molt simpàtiques, i tothom explicava anècdotes i coses sobre el que feien. Una d’elles, la Marlene (d’aquesta si que recordo el nom), ens ha donat una cinta amb una imperdible, igual que el símbol contra la sida però en blau, que és contra la violència de gènere. Ella treballa en aquest projecte de l’organització, i es veu que aquest problema és bastant profund a Bolívia.


Més tard ha arribat la Silvana. Una dona activa i desperta com ningú a aquí. Ens hem reunit una bona estona. Primer, per parlar de com estàvem a aquí, què necessitàvem, etc. Després, sobre la feina a fer. Una bona estona discutint el que volien, el que pensàvem que volien i el que pensaven que volien. Tenen prou clar què volen però no el com arribar-hi. I si saben el com, malauradament no tenen prou personal per dedicar-s’hi. Així doncs, la nostra feina està en el com fer el que volen i en el què: fer-ho.


Després de la reunió, a treballar una mica. Però abans, hem dinat tot el departament en la mateixa taula on hem fet la reunió. Com una família! I la cuinera ens ha fet una sopa típica andina (per tant també boliviana): el ‘Lagüe’, feta de farina de blat de moro i verdures vàries. El segon també era típic d’aquí… tenia un nom conret, però a Catalunya seria escalopa amb arròs…
… i de descoberta i turisme


Cap a les 3, la Silvana ens ha portat a la ciutat, agafant un taxi. En pujar, m’he girat per agafar el cinturó i… no, cap cinturó.. Imagino que no és necessari, que amb tant desordre automobilístic, xocar és l’opció fàcil…


La missió: canviar dòlars per pesos bolivians i comprar un mòbil. El canvi de moneda ha estat al mig del carrer. Les oficines d’intercanvi són tauletes amb una caixa forta i prou. Ara, sort que portàvem la Silvana que negociava! Sinó, ves a saber amb quants diners sortim d’allà!Pel mòbil igual. Ella ens ha regatejat el preu dels dos mòbils.. Ja tenim número bolivià!


Tots els busos són així... o amb més colors.
Finalment hem passejat pel centre. Escrivint deu paràgrafs més no acabaria d’explicar com és tot. Així que quan fem fotos les aniré posant, que és únic!


Per cert, com a bons treballadors, un cop hem tornat a casa… a seguir treballant! El projecte promet! Té molta implicació per part de l’organització, com a mínim de moment! I nosaltres també ens hi impliquem molt! El projecte és enorme, i pot tenir tantes ramificacions i ampliacions com ens permet la nostra imaginació. Realment confiem en ser de molta utilitat per a ells.


Joan Grau & Bernat Corbera – Fe y Alegría – Bolívia.

Uncategorized | Leave a comment Permalink

Está en el aire

Hoy es un día especial. Vamos a estar distraidos. La mayoría de los alumnos del SUD que trabajarán las próximas ocho semanas en proyectos sociales en América Latina están en un avión hacia su destino: Bolivia, Guatemala, Nicaragua, Honduras y Costas Rica. Podríamos decir que hoy el SUD está en el aire!

Todavía recuerdo las sensaciones del día en que me encontraba en la situación de ellos: no te haces a la idea del lugar en el que vas a trabajar y vivir, si vas a poder con el proyecto o si por el contrario el proyecto va a poder contigo, si aparecerán problemas de convivencia con tu compañero, de entendimiento con los locales,… incertidumbre!

La semana pasada estuvimos con ellos en lo que llamamos el “fin de semana de formación”, un intensivo de 48 horas para conocerse y prepararse. Conocerse, porque muchos de ellos han estudiado juntos durante unos años pero no han encontrado el momento de compartir sus inquietudes y miedos, y menos en concreto sobre ir al SUD, o nunca descubrieron esa faceta sensible o dubitativa de su compañera de proyecto,… Y prepararse, porque la inculturación tendrá sus momentos buenos y malos, porque afrontar por primera vez un proyecto de consultoría como responsable es retante,…

A pesar de las dudas, los nervios o los miedos, los alumnos harán un muy buen trabajo, como confían las contrapartes que los van a recibir. Esta mañana recibí un correo del responsable de una de las instituciones en las que colaboramos, con la siguiente comunicación:

” Para nosotros es un gran gusto que hayan cada vez más personas interesadas en lo que hacemos y además que quieran aprender sobre la temática de [asistencia legal al] refugio.

Hoy estarán llegando Julia y Edgar, ojalá y que pronto te reporten de que están contentos con lo que hacen!!!  En poco tiempo también vamos a volver a recibir a Carmela y además a otra estudiante de ESADE,  ha sido una gran ventaja poder contar con el apoyo que ustedes nos han brindado, lo cual ha generado otro tipo de beneficios independientemente del proyecto.

En Ginebra [Naciones Unidas] estuve hablándoles a muchas personas del convenio [de colaboración entre ambas instituciones] y me decían de cómo poder accesar a esta posibilidad, no es por nada, pero nos estaban envidiando…”.

Y así responden a una de las mayores inquietudes de los alumnos, los que están en el aire: sí, vais a ser útiles.

Uncategorized | 1 Comment Permalink